Patrons entonatius bàsics

Oracions imperatives

• Un parlant utilitza una oració imperativa amb la finalitat que l'oient porti a terme una acció determinada. La modalitat imperativa comprèn tant les ordres com els precs. En qualsevol oració imperativa, dependrà de l'actitud del parlant que la seva voluntat sigui finalment duta a terme, i aquesta actitud es pot manifestar com a recomanació, invitació o ordre directa.

Ordres

• Les ordres es defineixen a partir de la posició d'autoritat o superioritat que té el parlant amb respecte a l'oient. Es caracteritzen per la intensitat o energia amb què es pronuncien les síl·labes d'aquelles paraules bàsiques, en l'expressió del mandat. L'esquema melòdic de les oracions imperatives és similar a les oracions declaratives neutres, però l'acompanyen altres trets prosòdics que ajuden a reforçar la força imperativa i els diversos graus de tensió o irritació del parlant: tempo ràpid, elevació del to i de la intensitat, i l'ús d'un registre agut.

Precs

• En canvi, els precs reflecteixen una actitud d'humilitat, submissió, obediència o timidesa. La realització del desig depèn especialment de la condescendència de l'oient. Una de les característiques prosòdiques és que el tempo és més lent que les oracions declaratives o imperatives. Les últimes síl·labes acostumen a presentar un allargament i arrossegament. També el camp tonal és menys ampli i el registre tonal és més baix.