Glossari

• Accent: perceptivament l'accent es defineix com la força que presenta una síl·laba en relació amb les síl·labes adjacents. Aquesta prominència s'aconsegueix mitjançant la combinació de diferents paràmetres acústics com la durada, l'altura tonal, la intensitat o la sonicitat.

  ~ d'enunciat: vegeu accent nuclear.

~ emfàtic: vegeu accent secundari.

• ~ gràfic: en català l'accent gràfic marca l'accent lèxic, indica una major prominència de la síl·laba en relació amb les síl·labes adjacents i assenyala, també, la qualitat de la vocal modificada. L'escriptura de l'accent gràfic ve regulada per la tonicitat, la posició relativa de la síl·laba accentuada i la terminació gràfica. Així, s'utilitza l'accent greu (`) per a la vocal baixa i les vocals mitjanes baixes, o l'agut (´), per a les mitjanes altes i les altes.

• ~ lèxic: propietat intrínseca de la paraula que es manifesta com una prominència d'una de les síl·labes del mot mateix.

~ de mot: vegeu accent lèxic.

• ~ nuclear: és l'últim accent tonal d'un determinat enunciat. La síl·laba que porta l'accent nuclear s'anomena síl·laba nuclear. Per exemple: la síl·laba nuclear de l'enunciat La mare no vindrà és -drà i és sobre aquesta síl·laba que es realitza l'accent d'enunciat o accent nuclear. L'accent nuclear també s'anomena accent d'enunciat.

• ~ prenuclear: els accents prenuclears són tots aquells accents tonals anteriors a l'accent nuclear (que és l'últim accent tonal de l'enunciat). Per exemple: l'accent tonal que trobem a la síl·laba ma- de l'enunciat La mare no vindrà és un accent prenuclear. Vegeu també accent nuclear.

• ~ primari: l'accent primari es correspon amb l'accent lèxic. Per tant, es tracta d'una prominència manifestada en una de les síl·labes de la paraula. Vegeu també accent lèxic i accent secundari.

• ~ rítmic: l'accent rítmic prové de l'aplicació de diferents patrons mètrics en paraules de més d'una sí·laba pretònica. Podem trobar patrons de ritme binari (m[a]rat[ó]) o de ritme ternari (f[à]talit[á]t).

• ~ secundari: accent addicional en la paraula, generalment condicionat morfològicament (en compostos, adverbis acabats en -ment i prefixos tònics), però que pot complir també una funció emfàtica o rítmica. Vegeu també accent primari.

• ~ tonal: inflexió entonativa local (ja sigui de moviment ascendent, descendent o complex) articulada al voltant de les síl·labes tòniques. Caracteritza les síl·labes tòniques quan apareixen en contextos amb prominència de frase.

• Agrupació prosòdica: sistema de segmentació del discurs en unitats prosòdiques per tal que qui ens escolti pugui interpretar el significat de les nostres paraules amb més facilitat. L'agrupació prosòdica també s'anomena fraseig.

• Alfabet Fonètic Internacional: alfabet fonètic usat per representar de manera acurada i unívoca tots els sons (siguin fonemes o realitzacions d'aquests) que l'aparell fonador pot produir. La majoria dels símbols són de l'alfabet llatí o en deriven. Altres són, però, de l'alfabet grec i alguns no semblen estar relacionats amb cap alfabet.

• Amplitud tonal: l'amplitud tonal equival a l'altura que apuja o abaixa un determinat enunciat produït en una altura mitjana concreta, sigui baixa, alta o mitjana. Dit amb altres paraules, l'amplitud tonal tendria a veure amb l'interval que hi ha entre els punts tonals màxims i mínims d'un enunciat concret. Per exemple: l'enunciat Has vingut es pronunciarà amb una amplitud tonal mitjana mentre que Has vingut! es caracteritzarà per l'ús d'una amplitud tonal més àmplia. Per tant, com veiem, l'amplitud tonal té a veure amb l'actitud del parlant.

• Àton: element sil·làbic mancat de força acústica. S'oposa a tònic.

• Clític: morfema o paraula que no té accent primari de mot i que és gramaticalment independent però dependent fonèticament d'un altre mot adjacent que sí té accent primari de mot. Si els clítics van a davant del mot, s'anomenen proclítics, i enclítics, els que apareixen a darrere del mot. Entre els clítics trobem pronoms, determinants, preposicions o altres marques de categories gramaticals.

• Camp tonal: vegeu amplitud tonal.

• Configuració nuclear: la configuració nuclear és la suma de l'accent nuclear (que és l'últim accent tonal de l'enunciat) i els tons de frontera final. Vegeu també accent nuclear i to de frontera.

• Corba melòdica: variacions en el to que experimenta la cadena fònica a través del temps.

• Dislocació: fenomen sintàctic que consisteix a treure de l'oració principal un constituent o més d'un col·locant-los al davant per donar-los més relleu (dislocació a l'esquerra) o al darrere amb la intenció d'especificar el significat del substitut que els representa en el cos principal de l'enunciat (dislocació a la dreta). Els elements dislocats poden formar part de categories diferents, i tenir diferents funcions gramaticals i discursives. Un exemple de dislocació seria El llibre, l'ha duit la Maria. En aquest cas es tracta d'una dislocació a l'esquerra, on l'element el llibre apareix al davant del cos sintàctic principal.

• Durada: la durada és un dels paràmetres que caracteritza el so. Es mesura en mil·lisegons. Aquest paràmetre va associat habitualment a l'accent tot i que s'està demostrant de cada vegada més que pot tenir un paper fonamental en la vehiculació de determinats significats pragmàtics com el del verum focus.

• Element parentètic: ben igual que la dislocació, l'element parentètic apareix fora del cos sintàctic principal de la frase, és a dir, forma una unitat melòdica independent, i s'emet en un registre més greu que el dels constituents anterior i posterior.

• Èmfasi: consisteix a intensificar o reforçar l'expressió d'un determinat enunciat per donar-li importància.

• F0: vegeu freqüència fonamental.

• Focus contrastiu o correctiu: el focus contrastiu marca un constituent sintàctic com a informació rellevant al mateix temps que la contraposa amb una altra informació de fons. Per exemple: a la frase T'estic parlant de la MARIA (i no de la JOana), l'element focalitzat és MARIA.

• Força il·locutiva: la força il·locutiva és la intenció que té el parlant a l'hora de produir un determinat enunciat. Per exemple: la frase Voldria saber com puc anar a l'aeroport és formalment una declarativa però té la força il·locutiva d'una pregunta.

• Frase entonativa: és una unitat fonològica que es caracteritza per ser la unitat més gran en què un enunciat es pot dividir, té una estructura entonativa concreta el nucli de la qual és l'accent nuclear i es correspon amb una unitat sintàctica discursiva.

• Frase intermèdia: és la unitat fonològica que està per baix de la frase entonativa. Les frases intermèdies tenen menys autonomia prosòdica que les frases entonatives. Segons la jerarquia prosòdica, cada frase entonativa conté almenys una frase intermèdia i cada frase intermèdia presenta almenys un accent tonal.

• Freqüència fonamental: és la freqüència més baixa de l'espectre de freqüències produïda per un instrument o una veu. També s'anomena el primer harmònic de l'instrument o veu que la produeix. La freqüència fonamental se sol respresentar amb el símbol F0.

• Fraseig: vegeu agrupació prosòdica.

• Funcions de l'entonació: l'entonació, juntament al contingut semàntic de les oracions, pot expressar diversos significats.

  ~ accentual: funció que fa que certes síl·labes o paraules siguin marcades com a prominents i, per tant, com a rellevants des del punt de vista informatiu.

  ~ actitudinal: aquesta funció és l'encarregada d'afegir un matís actitudinal o emotiu als enunciats.

• ~ d'agrupament: funció que permet segmentar el discurs en unitats més fàcils de processar i memoritzar.

• ~ discursiva: funció que assenyala la informació nova i la contraposa a la informació vella o coneguda, regula el flux d'informació i codifica la força il·locutiva.

• ~ gramatical: funció que proporciona informació sobre l'estructura gramatical, és a dir, els límits entre les frases, les distincions entre tipus d'oracions com les declaratives i les interrogatives, la subordinació, etc.

• ~ indexadora: juntament amb altres característiques fonètiques, aquesta funció marca la identitat social (un advocat no parla com un professor), geogràfica (un valencià no parla com un mallorquí) o generacional (els nostres avis no parlen com els néts).

• Grup clític: primer constituent prosòdic per damunt del mot, constituït per un nucli lexical més (opcional) un o més clítics adjacents.

• Intensitat: la intensitat o volum és la quantitat d'energia sonora que travessa per una superfície en una unitat de temps. La intensitat depèn de l'amplitud d'ona de manera que com més gran sigui l'ona, més és l'energia que es genera.

• Interrogativa absoluta o total: es refereix a les preguntes que esperen una resposta del tipus sí o no.

• Interrogativa parcial o pronominal: les interrogatives parcials demanen informació sobre una peça d'informació, normalment continguda en un sintagma relacionat amb un mot interrogatiu del tipus qui, què, quan, com, etc.

• Jerarquia prosòdica: la idea essencial de la fonologia prosòdica és la jerarquia d'unitats prosòdiques, és a dir, cada unitat superior està formada per una sèrie d'unitats inferiors. Nespor i Vogel (1986) proposen una jerarquia de set constituents prosòdics: mora, síl·laba, peu, paraula fonològica, grup clític, frase fonològica, frase entonativa i enunciat fonològic.

• Modalitat oracional: quan emet una oració un parlant pot voler obtenir resultats diferents. Si el que vol és comunicar una informació, l'oració que emet és de modalitat declarativa, si el parlant demana informació, és de modalitat interrogativa; si dóna una ordre o un prec és de modalitat imperativa.

• Morfema de gènere: és un fragment mínim de paraula, el qual expressa el gènere gramatical (masculí o femení) de la paraula mateixa. En català, per exemple, -a és el morfema que indica el gènere femení, com al mot cas+a.

• Nucli sil·làbic: element imprescindible d'una síl·laba que, en català, és sempre una vocal.

• Patró ascendent: esquema entonatiu que acaba amb una pujada d'F0.

• Patró descendent: esquema entonatiu que acaba amb una baixada d'F0.

• Pes sil·làbic: és una propietat de les síl·labes, la qual es refereix a la quantitat o a l'estructura interna de les síl·labes. Així, les síl·labes es poden dividir entre síl·labes lleugeres i síl·labes pesants.

• Peu: en poesia i en ritme, es tracta d'un grup de síl·labes, una de les quals és accentuada.

• Prominència: propietat d'una síl·laba que destaca per sobre de les adjacents gràcies a alguna característica acústica (com ara major durada, major intensitat, presència d'un accent tonal, etc.).

• Prosòdia: part de la gramàtica d'una llengua que inclou l'entonació, l'accent i el ritme.

• Qualitat de veu: el fet de variar la posició de les cordes vocals i fer que adoptin graus d'obertura diferents provoca diferències en la qualitat de veu. Algunes d'aquestes diferències es manifesten en la veu grinyolada o creaky voice (veu que s'emet amb les cordes vocals tenses i juntes, amb una freqüència molt baixa), veu murmurada o breathy voice (veu que s'emet amb un flux d'aire gran i les cordes vocals ben separades, que vibren sense arribar a tocar-se), etc.

• Qualitat vocàlica: conjunt de propietats acústiques d'una vocal que fan que soni diferent d'una altra vocal. També es pot anomenar timbre vocàlic.

• Registre: independentment de la major o menor altura de la tessitura, un parlant pot decidir pronunciar un enunciat en una altura baixa, alta o mitjana de la seva extensió, per transmetre un significat determinat. Existeix una diferència clara amb l'amplitud o el camp tonal. Quan parlem de registre, parlem de canvis tonals en la mateixa direcció, és a dir, els tons baixos baixen i els alts, també. En canvi, en l'amplitud tonal, els canvis es dónen en direccions oposades: els tons alts pugen, però els baixos, baixen.

• Ritme: esquema perceptiu produït per la successió a intervals regulars d'elements prominents. Aquests elements poden ser accents, síl·labes, síl·labes pesants o mores. Un ritme binari divideix el temps en grups de dues unitats, de les quals s'accentua la primera (UN - dos, UN - dos, UN - dos...). Un ritme ternari divideix el temps en grups de tres unitats, de les quals s'accentua la primera (UN - dos - tres, UN - dos - tres, UN - dos- tres...).

• Segment: unitat mínima del so en la comunicació humana. En català, per exemple, les vocals (com [a] i [i]) i les consonants (com [n] i [t]) són segments.

• Síl·laba: és una unitat d'organització d'una seqüència de sons de la parla. Per exemple, la paraula cadira està compostà per tres síl·labes: ca, di i ra. Una síl·laba sol tenir un nucli que, en català, ha de ser sempre una vocal i, de manera opcional, segments inicials o finals que tendeixen a ser consonants.

  ~ accentuada o tònica: síl·laba on cau l'accent lèxic o accent de mot.

  ~ inaccentuada o àtona: síl·laba que no conté ni un accent lèxic ni un accent secundari.

~ nuclear: síl·laba que presenta l'últim accent tonal de la frase o accent nuclear.

• ~ oberta o lleugera: en català, síl·laba acabada en vocal.

~ tancada, travada o pesant: en català, síl·laba acabada en consonant o semivocal.

• Sintagma entonatiu: constituent prosòdic format per un o més sintagmes fonològics.

• Sintagma fonològic: constituent prosòdic format per un grup clític més el seu nucli (nom, verb ple, adjectiu posposat, adverbi o pronom fort), més els possibles clítics que pugui tenir a la seva dreta, més els elements a la seva esquerra que s'hi refereixen o formen part del mateix constituent.

• Sufix preaccentuat: sufix àton que exigeix que l'accent caigui en la síl·laba anterior al prefix i, si aquesta síl·laba conté una vocal mitjana, el sufix provoca que aquesta vocal s'obri. Per exemple, el sufix -ic fa obrir la vocal tònica de la síl·laba anterior, com a carbó > carbònic.

• Suprasegmental: d'un nivell fonològic que està per sobre dels segments. Són aspectes suprasegmentals, per exemple, l'accent, el ritme i l'entonació.

• Tempo: velocitat amb què un subjecte parla. També s'anomena velocitat de parla.

• To: ús lingüístic de la modulació de la freqüència fonamental per diferenciar significats lèxics (com a les llengües tonals) o pragmàtics (com a les llengües entonatives). Vegeu també freqüència fonamental.

  ~ de frontera: to que delimita el començament o la fi d'una unitat tonal.

  ~ alt: to realitzat en la gamma alta de la tessitura d'un parlant.

  ~ baix: to realitzat en la gamma més baixa de la tessitura d'un parlant.

~ mitjà: to realitzat en la gamma mitjana de la tessitura d'un parlant.

• Tònic: element sil·làbic que presenta un accent lèxic o accent de mot. S'oposa a àton.

• Unitat tonal: unitat en què podem subdividir el discurs que ha de contenir, com a mínim, un accent tonal.

• Velocitat de parla: vegeu tempo.

• Volum: intensitat de la veu, d'un so, etc.